lunes, agosto 09, 2004
Impotència
Em sento impotent al veure altre gent que l'unic que vol es fer-te mal i no sap com aconseguir-ho, em sento impotent al veure que no obres els ulls per veure la realitat, una realitat que demostra que la majoria dels que ens envolten, son una colla d'hipòcrites. Per devant et fan la bona cara i despres te l'acaven foten.
Estic cansada d'aquesta merda de mon on vivim, on l'unic que hi ha es hipocresia, falsetat, ironies i sarcasmes. Potser soc jo que estic negativa, pero em crema veure tanta porqueria i subnormalitat junta.
No em serveix de res, que em vingui una persona i em regali unes paraules, quan a l'hora de la veritat, el que em ve a dir es que es una interessada com la majoria.
No serveix de res tampoc, que escrigui tot aixo, perque tota aquesta gent, seguirà sent aixi ara i sempre, perque aquest tipus de gent no canvia mai.
M'he adonat amb aquets 26 anys (casi 27) que a la vida, de les uniques persones en qui puc confiar son, la familia, i tot i aixi, vigilan. El meu pare potser té rao, quan diu que els amics, no existeixen, tothom a la llarga acaba sent conegut.
Jo volia creure que aixo no era aixi, pero potser hauré dacabar donanli la raó.
Creia que els amics existien, pero que es contaven amb els dits de la mà, pero m'he adonat que tothom va a la seva puta bola, que tothom pensa en ell mateix. Potser va sent hora que jo fagi el mateix i nomes pensi en mi. No m'agrada ser egoista, pero es l'unica manera de que no et trepitjin, i es, desconfian de tothom. Tot i que m'agradaria guardarme un brot d'esperança, i poder arrivar a confiar en algu que no sigui tant sols la familia. Sembla que l'he trobat, pero es com tot, tinc massa por que me la torni a fotre. Son masses osties les que m'he emportat, i una mes ja no se si l'aguantaria.
L'unic que demano es una persona com cal.
L'unic que et demano es que no em deixis mai.
Estic cansada d'aquesta merda de mon on vivim, on l'unic que hi ha es hipocresia, falsetat, ironies i sarcasmes. Potser soc jo que estic negativa, pero em crema veure tanta porqueria i subnormalitat junta.
No em serveix de res, que em vingui una persona i em regali unes paraules, quan a l'hora de la veritat, el que em ve a dir es que es una interessada com la majoria.
No serveix de res tampoc, que escrigui tot aixo, perque tota aquesta gent, seguirà sent aixi ara i sempre, perque aquest tipus de gent no canvia mai.
M'he adonat amb aquets 26 anys (casi 27) que a la vida, de les uniques persones en qui puc confiar son, la familia, i tot i aixi, vigilan. El meu pare potser té rao, quan diu que els amics, no existeixen, tothom a la llarga acaba sent conegut.
Jo volia creure que aixo no era aixi, pero potser hauré dacabar donanli la raó.
Creia que els amics existien, pero que es contaven amb els dits de la mà, pero m'he adonat que tothom va a la seva puta bola, que tothom pensa en ell mateix. Potser va sent hora que jo fagi el mateix i nomes pensi en mi. No m'agrada ser egoista, pero es l'unica manera de que no et trepitjin, i es, desconfian de tothom. Tot i que m'agradaria guardarme un brot d'esperança, i poder arrivar a confiar en algu que no sigui tant sols la familia. Sembla que l'he trobat, pero es com tot, tinc massa por que me la torni a fotre. Son masses osties les que m'he emportat, i una mes ja no se si l'aguantaria.
L'unic que demano es una persona com cal.
L'unic que et demano es que no em deixis mai.
# Escribió Lesbiana Poco Convencional : 11:58 p. m.
