Diario de una lesbiana poco convencional

Passa el temps i t’adones que moltes de les coses que has visqut han sigut en va. Mires enrera i analitzes els teus errors, o potser no van ser errors, si no una manera com un altre de perdre el temps, quan tot es comença a torçar. I et pares a pensar, perque vaig seguir? Potser per por? O per cobardia? Cobardia de entrar en un mòn on la protagonista nomès fos una, la soletat.

A vegades, sense adonarte’n et sumergeixes dins un “llac” sense veure que tens tot un oceà on poder nedar, et tanques, en banda, i no deixes que aquell llac es faci mes gran, per por a que es desbordi.

El meu es va desbordar, va arribar un punt en que no hi cabia mes aigua i es va buidar de cop. Vaig passar del tot al res, del cel a sota terra, del blanc al negre, fins que tot seguin el meu desti, allà em va aparèixer, com si surtis del no res, enmig de la foscor que em rodejava, una especie d’oasi enmig d’un desert, la meva esperança per tornar a tenir forçes i seguir endevant, el meu amulet, el meu ... oceà particular. TU

# Escribió Lesbiana Poco Convencional : 6:01 p. m.